La targeta de memòria s'ha mort... i ara què faig? (classe pràctica per a principiants)

Avui toca classe pràctica. I és que com molts jo també m'he trobat en la infortunada situació d'anar a preparar la feina del dia i no poder-ho fer per culpa d'un bloqueig en la targeta de memòria. No passa sovint. De fet passa poques vegades. Però passa. És una loteria. I el primer cop sempre és el més traumàtic. Després d'un dia de feina et disposes a enviar les imatges a la feina però oh! a dins de la targeta només hi apareix una icona buida, producte d'una mala gravació per part de la càmera. Don't panic! Avui explicaré el sistema que utilitzo jo per recuperar una targeta de memòria corrupte.

En el pot petit hi ha la bona confitura

  

Hola a tothom. Com esteu? Preparats per donar la benvinguda al nou any? Avui m'agradaria presentar-vos un nou amic, el Canon Speedlite 270EX. No, no me l'ha cagat el tio, ja fa unes setmanetes que som amics. I sí, és un flash, i és el més petit de la colla :)

"Hmong&Kmong People", "Tuol Sleng" i "Offering to monks".

Hola a tots! Fa força dies que no publicava res al blog. Primer de tot i relacionat amb l'últim post m'agradaria comentar que l'Àlex ja està quasi quasi recuperat al 100%; hem tornat doncs a les converses, les reflexions i les tonteries i de la "setmana tràgica" ja ningú se'n recorda. Tots plegats estem la mar de contents. Dit això, us vull informar que ja estan disponibles a la web els tres primers reportatges del viatge: "Hmong&Kmong People", "Tuol Sleng" i "Offering to monks" (si cliqueu a cada imatge us portaran directament a cada galeria). I coincidint amb aquesta publicació he aprofitat per renovar completament el sistema de visualització d'imatges de la web. 

Sense títol (avui no el necessita)

Hola. Com esteu? Aquests últims dies han estat complicats per mi. Per mi i per molta de la gent que m'envolta. Quant encara m'estava habituant a la vida "a casa" i a la tornada a la feina un dels meus millors amics va tenir una patacada molt forta en unes escales del metro de Barcelona i el van haver d'intervenir d'urgència. Ha estat molt greu. Han estat uns dies durs, de patir, de fer el cor fort i d'intentar observar la vida en positiu. Dies grisos i tristos que s'han tornat alegres i clars a mesura que l'Àlex s'ha anat recuperant. Cada visita, cada trucada s'ha convertit en un gran somriure banyat en petites llàgrimes d'emoció. I aquesta tarda la seva novia m'ha dit que demà potser li donen l'alta. Així ho espero. Ho desitjo. En tinc moltes ganes. I ell en té moltes més...  Perquè tinc moltes ganes de tornar a compartir converses, reflexions, tonteries i demés neures amb ell com si l'última setmana no hagués existit mai. Ho necessito.

Post des de Bangkok

Hola a tothom! El dia de tornada s'acosta i aquí em teniu, esgotant les ultimes jornades a la caòtica capital tailandesa des d'on el proper dimecres agafaré l'avio de tornada a casa. Us haig de dir que m'hagues agradat mantenir-vos mes informats de com m'estaven anant les coses per terres asiàtiques però pel fet de no poder ensenyar-vos cap imatge (recordem que per culpa meva de no portar cap photoshop a sobre...) i també per la complexitat dels teclats asiàtics (digueu-li mandra d'intentar entendre'ls) ho vaig anar deixant fins al punt d'haver marxat de Laos sense escriure cap post... En fi, sort que ja em coneixeu :)

Post des de Cambodja

Per primera vegada en la curta historia d'aquest modest blog un post no tindrà cap imatge. I es que aquí el que escriu ho esta fent des de Cambotja. Des d'un ordinador connectat a 0`50$ la hora. I sense el photoshop portable per editar imatges que s'ha quedat dins d'un llapis de memòria sobre la taula a milers de kilòmetres d'on estic ara... En fi, coses que passen. La veritat es que abans de marxar volia escriure un "Tancat per vacances" o alguna cosa per l'estil però entre una cosa i l'altre, entre preparar la maleta i -sobretot- la bossa de fotografia no vaig tenir temps. Aixi que aprofito avui que esta diluviant a Phon Phen -la capital cambotjana- per escriure les primeres impressions del viatge.

M'han donat el Premi del Públic!

Avui estic especialment content. Ahir es van projectar tots els curtmetratges participants al concurs "Correcurts"del Festicurts 2010 de Figueres i -per sorpresa meva- el meu curt es va emportar el Premi del Públic. Per a mi, el més important, doncs és la gent, els espectadors, els que un cop visionats tots els curtmetratges valoren la qualitat i originalitat dels curts i elegeixen un guanyador. No podria doncs estar més feliç. I tal com us vaig dir he penjat el vídeo a Vimeo perquè qui vulgui li pugui fer una ullada.

En fi, després d'aquesta primera experiència de gravació de vídeo amb la càmera de fotos només em queda dir que la cosa tindrà continuïtat :)

Hola senyor vídeo, vol ser amic meu?

 La pinta que farem els fotògrafs d'aquí un temps. Bé, salvant les diferències...

Fa dies que tenia aquest post a mig fer i no hi havia manera d'acabar-lo... però aquest cap de setmana he participat al Correcurts, un concurs de curtmetratges organitzat pel Festival Festicurts i la Cerveseria Venecia de Figueres i m'ha vingut com anell al dit. Perquè avui us vull parlar del nou amic dels fotògrafs... el vídeo.

Photoshop, amic o enemic?

Aquesta imatge va ser descalificada al Picture of the Year per excès de retoc. La foto original, a dins del post

Aquests dies a Perpinyà es respira fotoperiodisme. Bon fotoperiodisme. Fins el 17 de setembre s'està celebrant a la ciutat francesa el  22è Festival de Fotoperiodisme Visa Pour l'Image, la mostra actual més important de fotoperiodisme internacional, amb desenes d'exposicions -gratuïtes!- repartides per la ciutat i múltiples xerrades, conferències i tallers per als professionals acreditats. Per aquests últims, cal destacar la possibilitat d'ensenyar portfolis a les agències internacionals, per vendre reportatges o simplement fer contactes. És, al meu parer, un luxe que tota persona apassionada o no per la fotografia no s'hauria de perdre, doncs poques vegades es té la oportunitat d'observar els millors reportatges foto-periodístics del món en brut, directe del fotògraf, sense haver passat per cap intermediari. Un luxe, de veritat. I si teniu ganes de més informació al respecte deixeu-me recomanar-vos els tres posts que el company Toni Vilches ha dedicat al Visa d'enguany (Post 1, Post 2 i Post 3) amb les seves impressions i les millors exposicions per visitar. Però bé, encara que no ho sembli, jo avui no us parlaré del Visa, almenys no directament.

Aquesta feina, sense els companys, no seria el mateix

En Robin Townsend

Aquesta feina, sense els companys, no seria el mateix. És una realitat. I jo no seria el mateix. Perquè tot el que sé,  tot el que conec, ho he après d'ells. L'experiència ha fet la resta. Però si sóc com sóc, és gràcies a ells.  I no parlo dels companys redactors, dissenyadors i comercials del diari, que òbviament també han estat i són part important de la meva vida, però no, avui parlo dels companys fotògrafs. Aquells que, tot i no treballar en la mateixa empresa que jo,  tot i veure'ns una vegada cada molt, me'ls sento  igual de pròxims. Aquells que m'han convertit en el que sóc i ara us explicaré perquè. Avui, el post, va dedicat a ells.

Sobre sang, ètica i morbositat humana

Rescat d'un home ofegat al Port de la Selva

Fa molts dies que no publicava un nou post. Massa dies. I em sap greu per la gent que va entrant al blog a veure si he publicat alguna cosa i es troben amb un post ja llegit. Em sap greu, de debò. Tinc varis temes al tinter però massa sovint em falla la voluntat. I els dies passen massa ràpid... i jo escric massa lent. Intentaré ser més constant, perquè m'ho passo bé escrivint. A vegades les neures de la pròpia vida  m'ho fan oblidar. Però és cert. I avui volia escriure sobre la mort. La mort fotografiada. Perquè aquesta és una part important de la meva feina i les últimes setmanes així m'ho han recordat. Abans però, vull avisar que algunes imatges poden ferir sensibilitats. El tema és el que és. I les imatges són el que són.

Fotos que m'han marcat (2)

Fa uns anys -i en motiu del dia mundial del Sida- vam iniciar juntament amb una redactora de l'Empordà una sèrie d'entrevistes a malalts i familiars afectats directament o indirectament per aquesta malaltia. Tot un repte. Un repte que em va obligar a afrontar situacions de difícil solució. Un repte que em va permetre entrar a la vida d'unes persones i d'un col·lectiu per a mi fins llavors totalment desconegut. Un repte que em va fer créixer en tots els sentits.

Planificació d'un viatge fotogràfic 2

 Viatjar deuria ser tot un repte per als primers fotògrafs

Continuant amb el post anterior, avui parlaré de com guardar i emmagatzemar correctament les imatges durant el transcurs d'un viatge fotogràfic. Les opcions són vàries i s'han d'estudiar totes i cadascuna de les possibilitats, doncs és de vital importància saber triar bé la millor opció per a cada cas. Per a mi, és l'apartat a tenir més en compte de tota la planificació.

Planificació d'un viatge fotogràfic

 Aquest fotògraf no passa desapercebut

Com molts de vosaltres ja sabeu d'aquí a pocs mesos me'n torno a terres cambotjanes per visitar de nou els nens i nenes de la Llar d'Infants del Món Andorra. Aquest cop faré un recorregut més ampli per tot el país així com també tinc previst saltar cap a Laos. Serà un viatge força més llarg i amb més pes a l'esquena, el que m'obliga a planificar molt bé les coses i -en especial- com i quin equip fotogràfic m'emporto. Us explico doncs el meu cas particular per si us pot ajudar alhora de planificar un viatge amb el vostre equip.

Contrastos

Sóc conscient que tinc pendent de publicar "el dia després de la nevada" però donat que aquest ha estat un cap de setmana especial en molts sentits m'agradaria explicar com el vaig viure sempre des d'un punt de vista fotogràfic i sense entrar gaire en política, doncs crec que com a periodista m'haig de limitar a mostrar la realitat al marge de les meves opcions o inquietuds polítiques. Així doncs, i com tots ja sabeu, els últims dies em viscut dos fets històrics que seran recordats durant molts anys, gràcies també a les imatges que ho han immortalitzat pels anals de la història. Parlem, com no, de la manifestació pel dret a decidir a Barcelona i la victòria de la selecció espanyola al mundial de Sud-àfrica.

En mig de l'onada de calor... NEU!

En mig d'una forta onada de calor -d'aquelles que et fan dormir en calçotets- avui recupero algunes imatges de la nevada històrica d'aquest passat mes de març. La veritat és que des de que les vaig descarregar a l'ordinador encara no me les havia mirat amb deteniment, segurament degut al desgast d'aquells dies i a la vagància i oblit posterior. Però bé, com que rectificar és de savis ha arribat  el moment de recuperar-les del sempre caòtic disc dur. Recordo bé aquell dia, va ser el meu primer contacte -professionalment parlant- amb la neu. Com tots, jo també he fotografiat "un dia a la neu" amb la família, però mai abans l'havia fotografiat en el seu màxim esplendor. I sí, perquè no dir-ho, va ser emocionant.

Com fotografiar un incendi

La columna de fum va agafar proporcions considerables

Just fa una setmana vaig parlar sobre l'espectacularitat del foc i de com des del punt de vista d'un fotògraf -almenys el meu- aquest dóna molt de joc. Doncs bé, aquesta mateixa setmana ho he pogut posar en pràctica i és que el passat dissabte és van cremar unes deu hectàrees de camp de conreu degut a l'incendi d'una màquina segadora que es va encendre a prop de Figueres. És pot dir doncs que malauradament hem inaugurat la temporada de focs. Avui, m'agradaria parlar de com fotografiar un incendi.

Olorant fum...

Fa uns dies vaig anar a fotografiar un cotxe que s'havia incendiat a la N-II, a l'altura de Garrigàs, no sé ben bé si per problemes de motor o de forma intencionada. La qüestió és que després d'aparcar a la cuneta, posar-me el peto reflectant i acreditar-me als corresponents mossos vaig arribar caminant fins el cotxe sinistrat.

Mama, vull ser corresponsal de guerra!

Després d'una setmana llarga -casi dos!- sense escriure cap nou post per qüestions laborals -excusa patillera- torno a ficar-me davant l'ordinador per continuar amb la sèrie engegada fa uns dies sobre els corresponsals de guerra. I avui m'agradaria parlar de què i com és fa un corresponsal de guerra. Què representa i com ha vist modificada la seva condició laboral en pocs anys. 

Però anem a pams. No ens precipite'm. Doncs abans de res m'agradaria dir-vos que jo, durant molt de temps, vaig tenir clar que ho arribaria a ser... 

La Guerra de Bòsnia: Escola de corresponsals de guerra

 

Fotografia de Ron Haviv

Per a molts foto-periodistes que avui anomenaríem consagrats la Guerra de Bòsnia va ser el seu camp d'aprenentatge. Tota una generació de foto-reporters va néixer a l'escola de Sarajevo, entre la pluja de morters serbis. A la capital de Bosnia-Herzegovina van aprendre a esquivar les bales a l'avinguda dels franctiradors, a dormir amb el soroll constant de les bombes, a donar veu a qui no en té, a conviure amb la mort constant... i que sempre és millor no fer cap foto que fer "la última foto". En definitiva, van aprendre a moure's pel que es coneix en l'argot de l'ofici com el Territori comanxe.

De visita per les "catacumbes" de Figueres

 Entrada per la Plaça del Sol

La setmana passada vaig tenir ocasió de baixar a les cloaques de Figueres per documentar les feines de millora que s'hi està duent a terme. No tenia cap informació del què em trobaria allà baix així que vaig al·lucinar bastant amb la grandària del forat. Un s'imagina un petit túnel a on en prou feines hi passa una persona adulta però no, tot el contrari, la riera de Figueres té unes dimensions considerables.

Recepta per cuinar una imatge curiosa

Ingredients necessaris:

• l'esquelet d'una autocaravana
• un cartell de carretera de color groc i blanc
• una mica d'ironia
• temps per perdre

Amb el cotxe ben aparcat a la cuneta i el peto reflectant correctament col·locat, agafarem l'esquelet nu d'una autocaravana cremada esperant pacientment la seva retirada i l'hi afegirem un cartell groc i blanc anunciant el començament de la comarcal GI-602. És molt important que aquest tingui un gran "Km0" al seu centre i que la llum diürna tingui una tonalitat rogenca. Hi posarem un polsim d'ironia... et volià!

I tot això per colar en el blog una imatge recuperada de l'arxiu...jeje FOTO/ROGER LLEIXÀ

Moments vs records

Amb els anys he après a entrar i sortir de la vida de les persones de forma totalment automàtica, sense dedicar gaire temps a pensar en el que realment comporta aquesta acció que diàriament duc a terme. Recordo que els primers anys reflexionava sovint sobre aquest fet i tenia molt present que era un privilegi el poder fotografiar petits fragment de la vida de la gent. A mesura que passen els anys però les novetats es converteixen en rutines i suposo que és normal que les sensacions també es desvirtuïn, fent que m'oblidi de la importància que realment té aquest fet.

Els reptes s'han d'afrontar

M'agrada la meva feina. M'agrada la sensació de viure el dia a dia. M'agrada no saber a on estaré i què estaré fotografiant la setmana que bé. És una sensació fugaç i poc duradora, doncs la majoria de dies la realitat no és gens excitant i la monotonia fa acte de presència, però de tant en quant apareix un repte que em recorda que aquesta sensació existeix i que gràcies a ella faig el que faig i sóc el que sóc. Avui vull explicar un d'aquest reptes. Un repte que em va satisfer i defraudar a parts iguals. El dia que vaig entrar a fotografiar en un prostíbul.

Adéu amic flash

No m'agrada el flash. Així de clar. Hem estat bons amics i haig de reconèixer que ha estat un gran company de feina. Un bon aliat en les situacions difícils. Durant molt de temps. Massa temps. Però les regles han canviat. Les meves regles.... Tampoc és que haguem de partir peres definitivament. Segurament seria massa traumàtic i no seria bo ni per ell ni per mi. Però haig de desenganxar-me de la seva dependència. Perquè fer fotos amb ell és més fàcil. Si no tens llum tranquil, cap problema, n'hi poses. Així de senzill. I jo tinc ganes de complicar-me una mica la vida.

Exposició "Anònims i no tant anònims" de Toni Vilches

El company i amic Toni Vilches exposarà a partir del pròxim dissabte 1 de maig una mostra del seu treball a La Bodega del Barri Vell de Girona, situada ben bé a l'inici del carrer de la Força. La mostra, a la que ha posat el títol de "Anònims i no tant anònims", és una selecció de deu retrats fets durant els últims cinc anys.

Sempre he pensat que per aprendre i millorar la pròpia tècnica fotogràfica és molt important -i fonamental- consumir molta fotografia, ja sigui en llibres, webs o -com en el cas que ens ocupa ara- en forma d'exposició. Així que si aneu a Girona no deixeu de visitar aquesta petita mostra d'aquest gran fotògraf gironí. Podeu veure més reportatges a www.tonivilches.com. FOTO/TONI VILCHES

Tots tenim un passat

Dons sí, tots tenim un passat. I el meu és aquest:

I és que aquesta és de les primeres fotos que tinc records d'haver fet. Segur que no deu ser la primera, a tots de petit ens ha fet gràcia prémer el disparador d'una càmera, però sí que és de les primeres imatges que tinc consciència del dia en que la vaig fer. No recordo la data. Però sí que recordo que va ser durant una visita a la reserva africana de Sigean, acompanyat dels meus pares. I conservo el carret. Amb algunes perles com les següents.

La importància del moment

Són molts els factors que determinen si una fotografia és bona o no. La llum, la composició, els colors, la profunditat de camp, el motiu... tots són factors importants i realment són els que faran que una imatge ens transmeti quelcom o no. Són els que li donaran sentit a la feina del fotògraf si aquest els ha triat bé. Però d'entre tots ells, n'hi ha un que -per a mi- destaca entre tots els altres. És el factor "moment".

El "moment" entès com aquell instant màgic i especial, aquella dècima de segon en que tot està al seu lloc. Pot ser un gest, una expressió, una mirada, poden ser coses molt petites que poden significar molt. Per posar un exemple:

The Big Picture

Internet ha canviat la fotografia. La forma en què consumim fotografia. És un fet irrefutable i una sort pels que la gaudim. Fa uns anys la única manera de gaudir de les imatges era a través de la efímera premsa diària, dels llibres editats, ja siguin reculls d'agència o reportatges d'autor -difícils de trobar si no són novetats i costosos en la seva majoria-, o bé visitant exposicions itinerants con el World Press Photo o els festivals de fotografia com el Visa Pour l'Image de Perpinyà o les Rencontres d'Arles.

Black Passport d'Stanley Greene

A dos dies de Sant Jordi vull recomanar un llibre de fotografia amb un títol contundent: Black Passport. L'ultim que m'he llegit. I el vull recomanar perquè és un llibre de fotografia un tant peculiar, doncs es mira... però també és llegeix. L'autor és el fotògraf novaiorquès Stanley Greene, foto-periodista bragat en mil guerres i amb un treball impecable. Un dels grans.

Fotos que m'han marcat (1)

Fa uns quants anys vaig iniciar uns petits viatges per terres catalanes de curta duració, amb la intenció de desconnectar del dia a dia de la feina i realitzar reportatges més personals. Eren viatges curts, de no més de tres dies, en cotxe, sol, i sense cap planificació. La meva primera destinació: Bellver de Cerdanya. No sabria pas dir el perquè d'aquesta tria, era ben bé una elecció sobre mapa.

Benvinguts

Fa temps que volia engegar un blog. Fa temps que em dic a mi mateix que l'hauria de fer. I fa temps que sé que a la vida hi ha molta diferència entre dir una cosa... i fer-la. Així que avui és un dia especial, doncs aquí em teniu, escrivint el primer post d'un blog que neix sense pretensions. Bé, només una, la que tenen tots els blog, la de plasmar idees, motivacions i absurditats del qui les escriu.

I així serà aquest blog, un lloc on donar sortida a fotos que no han sortit mai del disc dur, recomanar llibres i fotògrafs que per una cosa o altra em motiven i m'ensenyen a ser millor fotògraf, i un lloc per comentar i opinar sobre fets i notícies d'un món en procés canviant com ho és el de la fotografia. En definitiva, el meu món. Benvinguts.