Mama, vull ser corresponsal de guerra!

Després d'una setmana llarga -casi dos!- sense escriure cap nou post per qüestions laborals -excusa patillera- torno a ficar-me davant l'ordinador per continuar amb la sèrie engegada fa uns dies sobre els corresponsals de guerra. I avui m'agradaria parlar de què i com és fa un corresponsal de guerra. Què representa i com ha vist modificada la seva condició laboral en pocs anys. 

Però anem a pams. No ens precipite'm. Doncs abans de res m'agradaria dir-vos que jo, durant molt de temps, vaig tenir clar que ho arribaria a ser... 

I és que tot foto-periodista que ho sigui de vocació se li ha passat pel cap en algun moment de la seva vida professional -generalment als inicis- convertir-se en foto-reporter de guerra. Convertir-se en un James Nachtwey, un Gilles Peress o un Ron Haviv. Viure al dia, sempre al límit entre la vida i la mort, viatjant allà a on la gent sensata en fuig,  donant veu als oblidats i obligant a la comunitat internacional a ser part implicada en la tragèdia. Dificultar que girin la cara i neguin l'evidència. Aconseguir canviar el món amb una sola foto... en definitiva, sentir-se viu i lliure alhora que lluites contra les injustícies mundials. El somni de tot foto-reporter.

La realitat però és que molts pocs ho aconsegueixen. Per la gran majoria no deixarà mai de ser un somni. Només un somni, igual que el de treballar per National Geographic.

I així ha de ser. Perquè pocs estan preparats per convertir-se en corresponsals de guerra. Sovint el misticisme i la màgia que envolta la professió endolceix la crua realitat. Perquè la guerra no és una aventura. La guerra és dolor. És mort. És misèria. És genocidi. Són fosses comunes. Violacions. I tràfic d'infants. I algú n'ha de ser testimoni. Algú ha d'explicar el que ha passat i està passant. Algú ha de ser els nostres ulls. I aquest algú han de ser ells. Persones emocional-ment prou fortes per viure no una guerra, sinó moltes. Testimonis imparcials i lliures per explicar el que veuen amb els seus propis ulls. O no? Potser ja no és del tot així... perquè el periodisme s'ha convertit en un gran negoci i les regles de joc han canviat.

El periodisme de guerra ha anat evolucionant amb els anys. La relació amb els diferents exèrcits ha anat variant, arribant aquests a adonar-se que un article o una foto pot ser tan perillosa com una bala. Pels exèrcits la opinió pública és una de les coses més importants durant el transcurs d'un conflicte i certament no queda gens bé que els teus nois cometin crims de guerra a milers de kilòmetres de casa.

La guerra d'Iraq va marcar el gran canvi. Va ser la guerra de les grans corporacions periodístiques. La de les grans agències. Tothom hi era. El mercat de la sang va obrir les seves portes i els directius de les grans cadenes de televisió es fregaven les mans amb les audiències. Va ser la guerra més coberta de la història. I també la més controlada. Els periodistes van ser censurats com mai abans, primer pel govern iraquià i posteriorment per l'americà, i no va ser fins ben bé acabada la guerra que van sortir a la llum les realitat que avui tots coneixem. I va ser una guerra injusta pel poble iraquià, doncs quan la sang va deixar de ser rentable es van girar les càmeres i tots vam deixar de mirar. Però la sang no desapareix, només s'oblida.

I va ser la guerra dels periodistes morts. Molts. En només tres anys van morir més periodistes a Iraq que en els vint anys de la guerra del Vietnam. I aquesta és una tendència que va en alça. Segons Reporters Sense Fronteres l'any 2009 van morir en tot el món 76 periodistes. Un total de 366 els últims cinc anys, el doble que en els deu anys anteriors. La conclusió, quant hi ha diners pel mig la seguretat passa a segon pla.

Per acabar m'agradaria puntualitzar que tot i que la figura de corresponsal de guerra com el que coneixíem fa deu anys ha desaparegut i difícilment tornarà -senzillament perquè el món ha canviat- els últims anys ha aparegut una nova generació de reporters freelance que amb penes i treballs aconsegueixen finançar-se com poden i desvincular-se així de les grans corporacions periodístiques. Iniciatives com Periodismo Humano, un nou mitjà de comunicació per Internet amb la llibertat de premsa i els drets humans com a principals motors, permeten donar a conèixer els treballs i reportatges d'aquests nous corresponsals de guerra.

Per la meva part fa anys que vaig comprendre que fan falta molt més que ganes per arribar a ser corresponsal de guerra. James Nactwey, un dels millors fotògrafs de guerra actuals, va tardar quaranta anys a sentir-se prou segur per fer el pas. FOTOS/ROGER LLEIXÀ i CAPTURA DE PANTALLA DE PERIODISMOHUMANO.COM