Fotos que m'han marcat (2)

Fa uns anys -i en motiu del dia mundial del Sida- vam iniciar juntament amb una redactora de l'Empordà una sèrie d'entrevistes a malalts i familiars afectats directament o indirectament per aquesta malaltia. Tot un repte. Un repte que em va obligar a afrontar situacions de difícil solució. Un repte que em va permetre entrar a la vida d'unes persones i d'un col·lectiu per a mi fins llavors totalment desconegut. Un repte que em va fer créixer en tots els sentits.

Durant uns mesos vaig fotografiar a gent que tot i tenir veu, no pot tenir rostre. Persones que per culpa de la ignorància col·lectiva i generalitzada han d'amagar la seva condició de malalts per no ser exclosos de la societat. Com retratar doncs a algú que no pot ser retratat? Us enganyaria si us digués que va ser fàcil... Les primeres entrevistes retratava les mans del malalt amb algun objecte que li agradés com un llibre o una tassa de cafè. També amb les desenes de pastilles que s'han de prendre diàriament per intentar combatre el virus. Vaig fotografiar a persones d'esquena i a cóssos sense cap, parts del cós i detalls personals com la primera pàgina d'un diari que un ex-heroinoman escrivia per donar sortida als seus pensaments. Van ser bones fotos, amb una bona història rera de cadascuna d'elles, amb persones alegres i agraïdes per poder explicar com i perquè d'un dia per l'altre van deixar de tenir amics, la família els va rebutjar i van perdre la feina. De com la inconsciència d'una nit els hi va costar la vida o la mala sort les va infectar sense elles saber-ho. 

Perquè la mala sort també infecta vides. No tots els malalts de Sida ho són per culpa del món marginal producte de les drogues o per una nit de sexe inconcient amb la persona equivocada. També ho són per culpa d'un marit infectat per la prostitució sense escrúpols per infectar també a la seva esposa. O per la falta de previsió de la Sanitat Pública alhora d'avisar a les seves infermeres de la necessitat de prendre precaucions i utilitzar guants de làtex. Totes elles són malalts. Totes elles són persones.

I d'entre totes les fotos n'he triat una. La única foto d'un malalt de cara. La última foto que vaig fer. La foto que per mi resumeix tot el treball que havia fet. El retrat d'una persona sense rostre. Jo li vaig veure la cara, però no la recordo. I això és exactament el que volia aconseguir. FOTO/ROGER LLEIXÀ.