Aquesta feina, sense els companys, no seria el mateix. És una realitat. I jo no seria el mateix. Perquè tot el que sé, tot el que conec, ho he après d'ells. L'experiència ha fet la resta. Però si sóc com sóc, és gràcies a ells. I no parlo dels companys redactors, dissenyadors i comercials del diari, que òbviament també han estat i són part important de la meva vida, però no, avui parlo dels companys fotògrafs. Aquells que, tot i no treballar en la mateixa empresa que jo, tot i veure'ns una vegada cada molt, me'ls sento igual de pròxims. Aquells que m'han convertit en el que sóc i ara us explicaré perquè. Avui, el post, va dedicat a ells.
divendres, 27 d’agost del 2010
dijous, 19 d’agost del 2010
Sobre sang, ètica i morbositat humana
Rescat d'un home ofegat al Port de la Selva
Fa molts dies que no publicava un nou post. Massa dies. I em sap greu per la gent que va entrant al blog a veure si he publicat alguna cosa i es troben amb un post ja llegit. Em sap greu, de debò. Tinc varis temes al tinter però massa sovint em falla la voluntat. I els dies passen massa ràpid... i jo escric massa lent. Intentaré ser més constant, perquè m'ho passo bé escrivint. A vegades les neures de la pròpia vida m'ho fan oblidar. Però és cert. I avui volia escriure sobre la mort. La mort fotografiada. Perquè aquesta és una part important de la meva feina i les últimes setmanes així m'ho han recordat. Abans però, vull avisar que algunes imatges poden ferir sensibilitats. El tema és el que és. I les imatges són el que són.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)